dijous, 11 de setembre de 2014

Bona diada (a tothom??)

Bona diada, catalans!!!!!

Ep, no, rectifico: bona diada, catalans independentistes!!!! Ara sí.

El dia de l'11 de setembre està deixant de ser un dia de record històric i s'està convertint en un dia polític, i per tant, un dia d'uns quants o uns pocs (no ho sé), però no de tots. 

A mi això dels dies nacionals me l'ha bufat bastant sempre, tant l'11 de setembre com el 12 d'octubre. Tant me fa, jo he nascut aquí com podria haver nascut allà, és una qüestió que jo no he decidit i que per tant no puc fer-la meva.

Avui veient TV3 (em guardo el que penso per a mi d'aquesta cadena) feia la retransmissió en directe de les ofrenes a Casanovas (que no sé ben bé qui és, i possiblement molta gent tampoc). Doncs bé, ha sortit un partit (PxC) a portar flors i la gent els ha xiulat.
Jo no els he votat mai i no tinc idea de votar-los mai, em sembla un partit polític amb moltes connotacions poc humanes, però avui hi eren, i avui han portat una ofrena. I els han xiulat, per què no volen la independència. Em sembla trist. 
Evidentment, PP i altres partits ja no hi van, per què per anar i que els xiulin, passen, normal. 

El que vull dir és que el lema: "El país de tots" no és cert. És el país d'uns quants, però no de tots, per què si dius que a tu la independència no et motiva, no ets un bon català, no ets un català de veritat.

I com vaig dir en el post de l'any passat, sembla que tots els catalans de veritat han de ser Independentistes + del barça + idolatrar TV3. Doncs no, no tots els catalans som així.

No m'agrada que em diguin què és el que he de pensar, què és el que he de fer, com he d'actuar amb els espanyols i que em recordin lo fatal que ens tracten aquí i fora.
No hi estic d'acord.

No em sembla correcte que diguin que estem igual que fa 100 anys. No, per què fa 100 anys et detenien si parlaves en català al carrer, i que jo sàpiga ara això no és legal. Que algun subnormal et pot dir qualsevol cosa, sí, però de subnormals n'hi ha a totes dues bandes. 

No hi entenc de política, m'agradaria però no ho controlo, però per altra banda crec que realment hi ha un debat al carrer, és evident i que els polítics no estan fent el possible per solucionar-lo.
I ep, que representació al Parlament n'hi ha de tots els colors, això és democràcia. 

No dubteu que el senyor Mas està allargant el tema de consulta i independència per tapar tots els altres problemes: ei, que no tenim mestres per què no els surt dels collons cobrir baixes i tanquen hospitals pel mateix motiu.

En fi, que a mi l'argument "Espanya ens roba" no em val. Per què a mi el senyor Pujol també m'ha robat i la gent que està a l'atur també "em roba" per què em foten unes hòsties a la nòmina que és per cagar-se a sobre, ah, i l'ex-director del meu centre, un tio català i amb estudis també ha robat a les famílies de l'escola. De lladres n'hi ha per tot arreu.

Després del rotllo, i com a opinió purament personal, penso que hauríem de canviar de nom el dia 11 de setembre. Que cadascú li digui com vulgui, o no, millor esperem que l'ANC en digui com l'hem d'anomenar. 

divendres, 25 de juliol de 2014

Me gusta mi trabajo

Ya estoy de vacaciones!!!

Hoy hemos acabado el Campus d'Esports per a Discapacitats que promueve el ayuntamiento de Terrassa. Y me da mucha pena, la verdad :-( Son sólo tres semanas, que pasan volando, que disfruto y que recuerdo siempre con mucha alegría. 

Cuando acabamos el cole el día 1 de julio, yo ya estaba de vacaciones, y aún no tenía el chip de Ya estoy de vacaciones.
Alguien puede pensar ¿Y teniendo dos meses de vacaciones como tenéis los maestros, ya te pones a trabajar? Pues sí! Porque me gusta mi trabajo, y lo disfruto.

Mi entrada en la educación especial fue un poco por accidente, y es que yo tenía claro que maestra quería ser, pero decidí meterme en la especialidad por tener un doble título, así de simple. Poco a poco, me fui encantando con todo este mundo, y con unas prácticas que hice en un centro de parálisis cerebral (CPC El Pi) me acabé de enamorar. Aunque mi trabajo durante el curso no son en una escuela especial, a mí me gusta mucho este mundo.

Si alguna vez, tenéis que hacer algún monitoraje, prácticas, etc, con niños o jóvenes, probad la educación especial, os sorprenderá.

En fin, que hasta el año que viene, chic@s, compañer@s y padres y madres! Ha sido un placer, como siempre!!!!

Besazos especiales!!!!

Con los chavales del campus, los compañeros, el alcalde y algunas personalidades del Ayuntamiento que vinieron a despedir este Campus 2014.

dilluns, 2 de juny de 2014

Saps què, cosinet?

Saps què, cosinet? La vida és justa. Potser ara això et sembla que és un disbarat, però no ho és, gens ni mica. La vida és justa, i com justícia que és arriba, tard, però arriba, tot arriba.

Hi ha gent que parla, s'omple la boca de paraules, grans paraules que l'ajuden a descriure's: que si sóc guapo, que si sóc alt, que si sóc el millor del meu equip, i del món mundial, que si jo faig, que si tu no ets tant com jo, que si jo sé i tu no, que, que, que... paraules, buides de sentiment, buides de veritat.

Després hi ha altra gent que no diu res de tot això, però que ho demostra, que tracta a la gent per igual, que respecta, que no parla malament a una altra persona, que és educada, que no menteix, que és empàtic... en definitiva, que és una persona, que és de veritat.

Saps què, cosinet? Que tu ets així, ets bona persona, i per això no et cal anar dient-li a ningú com ets, o com no és l'altre, per què no ho necessites, per què es veu.

I saps què, cosinet? Que la gent com tu camina acompanyada, amb gent al costat, ni davant, ni darrera, a la seva vida van apareixent personetes a qui li importes, persones que et respecten i t'estimen. En canvi, els altres caminen sols, sempre tenen algú al seu costat, però és fictici, no són reals, per què la gent no és idiota i al final se'n cansen, es cansen de que els tractin malament, es cansen de mentides, es cansen de ser objectes, i després marxen.

I saps què, cosinet? Que a nosaltres ens agrada com ets. Ens agrada que te'n riguis de tu i que riguis amb nosaltres. Ens agrada que tinguis paraules maques per a tothom i que, per a qui no t'acaba de fer el pes, et guardis les males paraules per a la intimitat, i les diguis amb la boca petita. Per què així ets tu. A nosaltres ens encanta.

I saps què, cosinet? Que t'aniràs fent gran, i vist en perspectiva te n'enriuràs i et semblarà que tot això, aquesta pedreta que ara és una gran muntanya era una gran oportunitat per fer-te gran.

Saps què, cosinet? Pots estar orgullós, de ser com ets, i de tenir uns valors humans; i sobretot, de compartir-los.

No t'omplis mai la boca de paraules, no les necessites. No et direm que ets el millor, per què a nosaltres no ens agraden els millors, ens agraden les bones persones.

T'estimo, cosinet.


divendres, 17 de gener de 2014

Ser madre: asignatura obligatoria

¡Qué bonito es ser madre! Para las mujeres que lo sean, ya lo saben, no estoy descubriendo América, y para las que no lo son, tampoco estoy diciendo nada nuevo.

Desde que sabes que estás embarazada (por que lo has buscado o porque ha venido de sorpresa) te conviertes en madre: te cuidas más para que ese embrión primero, y feto después crezca sin problemas; empiezas a tener diferentes cambios físicos y emocionales; la relación con tu pareja cambia; te planteas cosas que hasta ahora no habías pensado...

Y ... patapám! Nace. Tienes en tus brazos un bebé, un bebé que lo único que necesita es ser querido por su mami, que le dé teta para ponerse bien gordito y tener un lugar donde crecer feliz. Un bebé que desde ahora hasta que pasen muchos años depende de ti, tú decidirás por él.

Es precioso... pero, ¿que pasa si TÚ, la que tiene los mecanismos para quedarse embarazada y tener un bebé, es decir, tienes un par de ovarios y una vagina por donde saldrá NO QUIERES tener un bebé? PUES QUE TE JODES

Por que resulta, que ahora, en España, tú que eres la víctima no puedes decidir. No puedes decidir:
No puedes decidir si quieres ser o no madre, una cosa que es maravillosa para quien lo quiere, pero un horror para quien no. Los cambios que se dan en tu cuerpo deben ser horribles: tu vagina se abrirá almenos 10 centímetros para parir o bien te abrirán la barriga para poder sacarlo, y después recupérate de los puntos con la mejor sonrisa! si ya hay cambios emocionales queriéndolo, imagínate si no quieres; la relación con tu pareja... bueno, un niño no deseado no creo que sea lo mejor para una pareja, (si es que tienes pareja), te planteas cosas sobre tu futuro y sobre su futuro, por que tú no habías decidido tenerlo y estás obligada.

¿Y si el niño viene con alguna malformación? Pues te jodes. Tenemos un gobierno tan estupendo que aporta un % de los presupuestos del Estado muy alto a la educación de niños con discapacidad, a centros de desarrollo precoz, a fisioterapeutas y logopedas...AH! WAIT! QUE NO! QUE EN ESO TAMPOCO TE AYUDAN!

Los niños tan bonitos con Síndrome de Down que salen en los diarios de derechas después resulta que los tenemos en centros de educación especial por que en las escuelas ordinarias no caben, por que gritan, y molestan y esas cosas que hacen ellos.

Pero tú tienes que tener a tu bebé, por que es lo que dice... Quién? Los obispos? Los curas?
Esta gente que:
1) no es mujer y no saben lo que significa parir 
2) no viven en familia y no saben lo que conlleva
3) su cargo viene dado por un culto más que cuestionable?
PUES SÍ, Y TÚ TE JODES. 

Y resulta que eres lo suficientemente adulta/madura para tener un hijo durante el resto de tu vida, pero no para decidir que lo mejor es no tenerlo. Y en todo caso, tienen que ser dos psiquiatras quienes determinen que estás loca y que lo mejor para todos es que abortes.


Tener a mi hijo es lo mejor que he podido hacer, estoy feliz de poder cuidarlo y verlo crecer con mi marido y con familia, no me gustaría estar en el lugar de esas mujeres/familia que por el motivo que sea se ven obligadas a tener un niño. Por que no se puede obligar a nadie a  ser quien no quiere ser.

Y por que, como leí hace poco: "YO NO SALÍ DE TU COSTILLA, TÚ SALISTE DE MI COÑO".